El passeig comença a l’àrea recreativa del Preventori (al terme municipal d’Alcoi), la qual ofereix diversos serveis com ara fonts, taules de pedra, bar i sanitaris, i també piscines a la temporada d’estiu; tot això a un paratge que ofereix, a més a més, llocs d’ombra per a l’esbarjo i el descans dels visitants. Aquesta és una zona molt coneguda i freqüentada pels habitants de la zona. L’edifici va ser expressament construït, a la dècada dels 50, per a albergar un hospital per a xiquets malalts de tuberculosi amb les aportacions econòmiques amb què tots els estaments i les classes socials alcoianes van participar. Anys després es va convertir en casa d’acollida per a xiquets orfes i actualment funciona com a residència d’ancians.El camí que comença a l’altura de la gran bassa i s’interna cap on aquell barranquet naix, condueix a una altra part de l’àrea coneguda com l’Horteta del Pobre (punt 1), on trambé trobarem taules rústiques, a més de la bassa, la font i un nou pontet de fusta com a protagonista que en substitueix un de més antic, tot en un fresc racó condicionat recentment per a acollir la visita de qui hi comparega. Són moltes les sendes que menen cap al cim del tossal -a 921 m d’altitud, presidit per la creu i l’ermita de Sant Cristòfol (punt 2), la qual dóna nom a aquesta forest pública- i que han sigut obertes per l’anada i vinguda de moltes persones amants de la natura que durant anys s’han acostat fins ací, allunyant-se de la ciutat, per a gaudir de la pau del paratge. Així, seguint sempre l’opció més escaient per a evitar la proliferació de noves travesses i minvar el procés erosiu del vessant, ens elevarem per aquest rocall ocult rere els pins i els matolls més agraïts d’un puig cara-solat com aquest. En un primer moment la senda travessa un suau pendent atapeït de pins amb l’abundant tapís de fenàs (Brachypodium retusum) i amb alguna savina (Juniperus phoenicea); més amunt pins, romers (Rosmarinus officinalis), arçots (Rhamnus lycioides subsp. borgiae), romers mascle (Cistus clusii), cors de roca (Hypericum ericoides), algún aladern (Rhamnus alaternus) i les argelagues, s’aferren a les roques per qualsevol clivell, resistint-se a perdre’s el solell. Aquesta contrada del migjorn de la serra de Mariola no ha presentat sempre el mateix aspecte, ja que en el passat mancava pràcticament de coberta vegetal. La repoblació es va realitzar dins la iniciativa de la construcció de l’hospital infantil, hi van participar escolars de tota la població i personal de l’exercit. Durant la passejada ens podrem sorprendre amb el cant d’alguns ocells, la ràpida fugida de petits rèptils i potser, amb més sort, amb el majestuós vol del voltor (Gyps fulvus), espècie que ha colonitzat les cingleres del barranc del Cint i de la rodalia, fruit d’un programa de reintroducció a les comarques de l’Alcoià i el Comtat anomenat Projecte Canyet.
L’ermita actual, reformada fa uns anys, és un edifici del s. XX anterior al projecte del Preventori, però construïda sobre una del s. XIV on possiblement hi hagués anteriorment alguna construcció d’origen musulmà. Actualment es troba oberta de manera contínua. Al costat de l’ermita hi ha un aljub i la gran creu de ferro, visible a molta distància, col·locada també als anys 50 en substitució de l’original de fusta de 1903, destruïda durant la Guerra Civil. En molts llocs es va repetir la iniciativa de celebrar l’inici del nou mil·lenni amb la col·locació de creus al cim d’elevacions ben visibles des de les diferents poblacions, encara que ací es va haver d’esperar uns pocs anys. L’excel·lència d’aquesta talaia com a mirador es fa patent en albirar al nostre voltant l’ampli camp visual que s’abasta. El poble d’Alcoi, solcat pels rius i les serres que tanquen la foia (la Serreta, els Plans, el Carrascar de la Font Roja i Sant Antoni…), les destacades serres d’Almudaina, la Serrella i Aitana i, apuntant lleument amb semblança curiosa, l’elevat esperó litoral del Puig Campana. Mirant cap al nord ens sorprendrà veure l’impressionant tall del barranc del Cint i els estreps de la Mariola perllongant-se a llevant cap a Cocentaina i el seu castell amb el Benicadell al fons des d’aquesta perspectiva, l’embassament de Beniarrés als seus peus i les més llunyanes serres saforenques; en canvi, si guaitem cap a ponent, per les esquenes de l’ermita, el penyal del Castellar i les planes del Baradello ens saludaran amb la seua verdor estacional. Davant mateix, tancant el quadre cap a l’interior de la serra, la línia de l’Alt de les Pedreres i destacant amb una tonalitat més clara, els antics cràters d’extracció mineral que li donen nom a l’alt, els quals van abandonar aquesta activitat ja fa molts anys i on actualment es duu a terme l’esmentat Projecte Canyet. Cal ressaltar que tot el paratge, ermita, sendes i voltants, ha sigut condicionat amb l’esforç anònim i desinteressat de molts jubilats veïns d’Alcoi i amants de la serra, qui any rere any han fet d’aquest indret casa seua i de tothom.
La tornada al punt de partida es fa per una senda amb menor pendent per la caiguda septentrional del tossal, vorejant inicialment antics bancals d’oliveres, i que abandonarem abans d’arribar al Baradello de Moia per a tornar a l’inici en un ràpid i descansat descens.